Siurana

Siurana, un lloc espectacular a la vora de casa, no sé si en som gaire conscients que estem al mig del Priorat i la Terra Alta, que és el mateix que dir que estem al mig del Montsant i el Port, que és el mateix que dir que l'Ebre, el nostre riu! és l'eix vertebrador i amés, ens porta fins al Delta. Ves que no siguem el centre del món, amb permís de Vidal i Vidal.
Al final de les fotos podreu veure unes imatges aèries impressionants.

Siurana Vol2 from christophe desplanques on Vimeo.

Ara tot allò és ple de pols, només és viu a la memòria.

La casa on jo vaig néixer, per cert,  al llit de matrimoni dels meus pares que havia estat dels meus iaios i que desprès va ser el meu, era una típica i petita  casa de pagès on cada racó tenia la seva funció.

L’entrada, empedrada amb pedres de calà era ocupada pel carro, que s’havia d’acabar d’entrar a mans, la porta de fusta, amb l’inevitable botera pels gats, quedava més fonda que el carrer, quan plovia hi posàvem una fusta i palla per evitar que hi entrés l’aigua, a la banda de dins de la gatera sempre hi era penjada la clau. A l’esquerra hi havia, per penjar els collars, els ramals i altres estris, una banya,  jo me la mirava amb recel, aquella banya, des de que m’havien explicat que darrera hi havia el bou, no podia entendre com es podia posar un bou dins la paret per aprofitar la seva banya de penjador—i l’altra banya?¾preguntava jo—santa innocència, aquest bou només en tenia una!.

 Darrera del carro hi havia l’estable amb la mula, la sumera, la menjadora i el forat per baixar-hi la palla, aquesta obertura donava a la pallissa, situada en alt més al fons, al davall de la pallissa el lloc on hi havia hagut una petita premsa d’oli, es guardaven d’altres estris com l’aladre, la màquina d’ensofatar, les aubardes, la sària i el safareig on de petit, tant que hi cabia a dins, em rentava a l’estiu.

Al forat de l’escala hi havia el lloc que habitava el tocino en altres temps. Al primer replà  de les escales s’entrava al wàter i a una cambra on hi havia la pastera, gerres d’oli i l’ altre forat de l’escala que era ple d’ordi pels animals,

Escales amunt, a l’esquerra s’entrava a una petita estança de sostre molt baix  que habitaven el carratell del vinagre, el del vi ranci, braços de cebes i alls, un sac de sal i un parell de canyissos amb patates, figues i nespres.

Al segon replà a ma dreta hi havia dues habitacions i a l’ esquerra l’estança principal amb la taula i les cadires, la cuina econòmica, la llar de foc i  una radio preciosa,  on escoltava contes com el d’en Patufet o històries de Maginet de la canya.

 Al balcó hi posàvem el matalàs, a les caloroses nits d’estiu, per a dormir fresquets, bé, en realitat al balcó només hi podíem treure el cap. En aquell lloc jo hi jugava sovint i pel davall hi passaven els Reis d’Orient a llom de cavalls, les processons i els armats hi feien la torna. I per acabar a dalt, a l’esgorfa,  els conills, les gallines, els coloms, el  cossi de fer el sabó, els rivells de zinc per les gotelleres, canyissos, tomates de penjar, una petita cambra amb les panolles de panís que tant m’agradava  desgranar i l’altre forat de l’escala que aquesta vegada era ple de blat, en lloc d’ordi.

També m’ho passava bé quan em deixaven recollir els ous dels ponedors, de vegades encara calents , quan naixien  conills o quan hi entrava algun pardal despistat. En canvi no suportava veure espelletar un conill  o ofegar un colom,  ni els dies de vent quan allà dalt tot eren corrents d’aire i els animals estaven esvalotats.

A mi m’agradava aguaitar llargues estones per la tela del galliner, per damunt de les teulades, vigilat per la mirada atenta de les gallines i acompanyat per aquell so profund que feien els coloms, des d’allí s’albiraven els Castellons, m’hi passava llargues estones sobre tot quan plovia i el mon es paralitzava.

Ara tot allò és ple de pols, només és viu a la memòria.

Neix un nou bloc.

Cliqueu aquí per accedir al nou bloc.

Amb aquestes mateixes paraules començava el mes de setembre de 2011 un altre bloc, el de l’Associació La Cana, avui podem dir que hem iniciat una nova i il·lusionant etapa, naturalment per a iniciar-ne una de nova n’hi ha d’haver d’anteriors i preparar aquesta nota ha fet que en recordés algunes.

L’any 2001 va néixer l’associació, un dels motius principals va ser salvar el molí d’Oriol fet que fa que enguany estiguem a punt de tancar un cercle en aquest sentit, finalment es podrà visitar, encara que s’hagi hagut de fer amb una actuació de mínims i la segona fase hagi d’esperar.

Ens vam marcar uns objectius, que en aquell any, ens semblaven tant difícils que fins hi tot algun els pensàvem impossibles. Avui, tretze anys desprès tenim el Castell Nou rehabilitat (pendent de la segona fase), s’han recuperat les façanes fluvials del riu de dalt i de baix i els elements històrics que hi havia com la Resclosa de l’antic canal de navegació de l’assut i les restes dels sistemes defensius del riu de baix, també podem visitar un dels deu refugis antiaeris que tenim a Flix, que per cert és en el primer lloc, molt destacat, de les visites guiades, tenim una ruta pel nucli antic que inclou un dels monuments més importants que tenim, l’església, estem a punt d’acabar la primera fase del Molí d’Oriol que permetrà també poder visitar-lo i finament, al mes de setembre, durant les jornades de patrimoni, estrenarem un visita guiada al patrimoni industrial químic, la colònia de la fàbrica.

Una data significativa és l’any 2008, quan neixen les Jornades de Patrimoni que, els darrers anys organitzem juntament amb el CERE, durant tot el mes de setembre es fan conferències i visites guiades en el marc d’un tema central al voltant d’una exposició.

Amés s’està excavant al poblat iber de Sebes des de l’any 2005 on ja es pot visitar la necròpolis, s’ha excavat una de les sitges del calvari, s’han instal·lat pel poble diversos cartells informatius i tenim a l’Arxiu Històric de Flix important documentació procedent de l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona.

Podem estar satisfets de la feina feta fins ara? Crec que sí, encara que la feina no s’acaba aquí, ni molt menys! Queda un element molt important, el poblat iber de Castellons, queden els Masos de Flix, etc.

Una altra data important és l’any 2004, aquell any començàvem les visites guiades per la vila, i això que encara no teníem ni el castell ni el refugi! Ara podem dir que aquest tema també està consolidat, els darrers tres anys hem fet aproximadament 2500 visites cada any, incloses les que es fan des de l’Entorn d’Aprenentatge de Sebes i aquí podem dir que gairebé hem tancat un altre cercle, fins ara fèiem les visites, voluntàriament els membres de la junta de La Cana, ara hem contractat, per unes hores a la setmana, una guia turística. Pensem que així millorarà l’agilitat a l’hora de concertar les visites i podrem fer-ne més publicitat, fins ara ens frenàvem una mica per no tenir que dir que no podíem fer alguna de les visites.

I per això neix aquest bloc, fa 13 anys, quan va néixer l’associació un dels objectius era la difusió del nostre patrimoni, en aquells anys, els quatre que parlàvem de turisme a Flix o la Ribera d’Ebre ens veien com uns il·luminats, avui són cada vegada més els que creuen que el turisme, i en concret el turisme de cultura i natura, és una opció més de desenvolupament econòmic.

Així que, en aquest bloc podreu trobar tot el referent a la nostra oferta turística del que podeu veure a Flix, que no es poc i com no podia ser d’altra manera, sempre hem tingut vocació comarcal, informació d’altres llocs de la comarca.

Jaume Masip Llop

President de l'Associació La Cana.